Les Guerres Púniques van ser una sèrie de tres guerres que van enfrontar, entre els anys 264 aC i 146 aC, les dues principals potències del Mediterrani de l'època, Roma i Cartago, anomenades així pel fet de ser la denominació que els romans donaven als cartaginesos (púnics), poble d'origen fenici. Per la seva banda, els cartaginesos van anomenar a aquests conflictes "guerres romanes", conflictes que es donaren per mor de l'annexió per part de Roma de la Magna Grècia. De tal manera van sorgir conflictes summament greus entre ambdues potències. Tot i que els romans van aconseguir crear grans tropes, sobretot navals, aquestes no li van assegurar el poder i el control en les Guerres, portant-los a caure en la confiança. La causa principal de l'enfrontament entre ambdues potències va ser el conflicte d'interessos entre les existents colònies de Cartago i l'expansió de la República Romana. El primer xoc es va produir a Sicília, part de la qual es trobava sota control cartaginès. Al principi de la Primera Guerra Púnica, Cartago era el poder dominant del Mar Mediterrani, controlant un extens imperi marítim, mentre que Roma era el poder emergent a Itàlia. Al final de la Tercera Guerra Púnica, després de la mort de centenars de milers de soldats en tots dos bàndols, Roma va conquerir totes les possessions cartagineses i va arrasar la ciutat de Cartago, amb la qual cosa la facció cartaginesa va desaparèixer de la història. La victoriosa Roma va emergir com l'estat més poderós del Mediterrani occidental. Victòria sumada a la de les Guerres Macedòniques, que es van lliurar al mateix temps que les Púniques, i la derrota de l'Imperi Selèucida en la Guerra Romano-Síria l'any 188 aC en el Mediterrani oriental, Roma va quedar com el poder dominant del Mediterrani, i la més poderosa ciutat del món clàssic. La derrota aclaparadora de Cartago va suposar un punt d'inflexió que va provocar que el coneixement de les antigues civilitzacions mediterrànies passés al món modern a través d'Europa i no d'Àfrica.